El 4 de desembre de 1999 la UNESCO va declarar a Eivissa Patrimoni Mundial, cosa que va suposar el reconeixement universal d’alguns dels valors naturals i històrics que durant segles han caracteritzat Eivissa.
Autenticitat, perfecció tècnica, excepcionalitat i excel•lent estat de conservació són els valors reconeguts per la UNESCO en els béns patrimonials d’Eivissa, uns elements que aquest organisme ha enaltit amb l’objecte de garantir la seua conservació.
L’única Ciutat Patrimoni Mundial d’Espanya banyada pel mar, punt de trobada de navegants i comerciants durant molts segles, on la diversitat de cultures ha aportat una gran riquesa.
Dalt Vila
La ciutat antiga, es va desenvolupar a partir del primer assentament fenici al puig de Vila. Segons els textos clàssics, Aiboshim, la ciutat de Bes, va ser fundada l’any 654 a. de C. Durant tota l’època púnica va ser un centre comercial de gran vitalitat que exportava productes manufacturats a nombrosos punts del Mediterrani. Gaudia d’autonomia política i comercial, que es va arribar a intensificar com a ciutat confederada a Roma.
Al segle X, Madina Yabisah formava part dels territoris d’Al-Andalus. L’etapa de dominació àrab va deixar profundes petjades a la ciutat i en tota l’illa.
El 8 d’agost de 1235 les tropes catalanes de Jaume I van conquistar l’illa i hi implantaren el cristianisme, la cultura occidental i es va instaurar un sistema feudal. En 1299 el rei de la corona catalano-aragonesa, Jaume II, va crear la Universitat, un sistema d’autogovern que es va mantenir fins al 1717.
En època medieval van sorgir nous edificis, tant de caràcter civil com religiós. El segle XV va ser una època de bonança, que es va plasmar amb l’aparició de noves cases i altres construccions amb elements decoratius renaixentistes. Els atacs del segle XVI a la ciutat i a la illa de l’armada turca, van posar en evidència la feblesa de les velles muralles medievals, per la qual cosa finalment van ser substituïdes pel recinte abaluartat renaixentista que encara es conserva.
El conjunt de Dalt Vila declarat Patrimoni Mundial ens ofereix actualment una gran quantitat d’opcions en passejar entre els seus carrers històrics. Els elements explicatius ens permeten entendre què era Dalt Vila en l’antiguitat.
Las muralles renaixentistes
A la ciutat d’Eivissa sempre hi ha hagut muralles, en època clàssica i en textos medievals es descriuen com a forts i poderoses, però a partir del segle XV ja no són útils per a la defensa davant la modernització de les armes de guerra i en 1555 es comença una renovació i fortificació impulsada per Carles I i Felip II.
El projecte va ser dissenyat per l’enginyer Giovani Battista Calvi. En una primera fase es van construir sis baluards seguint el perímetre de la fortificació medieval existent. Calvi va abandonar l’illa i el 1575 l’enginyer de la Corona, Jacobo Paleazzo Fratin, es va fer càrrec de les obres. Va modificar el projecte original ja que s’havia desenvolupat un barri extramurs al puig de Santa Llúcia i va considerar oportú protegir-lo. Per això va reorientar el baluard de Sant Joan i va construir-ne un de nou, el de Santa Llúcia. A la cortina que unia aquests dos baluards obrí la porta principal de la fortalesa: la porta del Mar o de ses Taules.
Aquesta porta principal monumental està flanquejada per dues estàtues romanes i sobre l’arc d’entrada apareix una gran làpida commemorativa amb les armes de Felip II, l’escut de la ciutat i una inscripció en la qual figura la data de 1585, any que no correspon amb la finalització del recinte, ja que durant l’última dècada del segle XVI van continuar les obres, aquesta vegada dirigides per l’enginyer Antonio Saura.
La necròpoli púnica des Puig des Molins
És la necròpoli més extensa i millor conservada de tot el món. Situada as Puig des Molins, fou el cementeri de la ciutat d’Eivissa durant tota l’antiguitat.
Se situa a uns 500 metres a ponent del puig de Vila, en el mateix lloc en el qual està emplaçada la ciutat des de la seua fundació per fenicis a final del segle VII a. de C. Com és habitual, a les ciutats fenícies l’espai dels vius i el dels morts estaven propers, encara que separats per un accident geogràfic. El seu nom deriva dels molins de vent que van dominar el seu cim des d’almenys el segle XV, actualment en desús, i dels quals avui només en queden alguns. En un d’aquests molins van viure durant uns dies el poeta Rafael Alberti i la seua dona M. Teresa León durant la seua estada a l’illa, en juliol de 1936, just quan va esclatar la guerra civil espanyola.
El cementeri inicial, establert a final del segle VII a. de C. pels fenicis, ocupava una zona concreta a la part baixa del vessant i va experimentar un enorme creixement a causa del desenvolupament de la ciutat en èpoques púnica i romana.
Posteriorment els terrenys van ser utilitzats per a ús agrícola, el vessant va ser dividit en feixes on es van plantar oliveres, ametllers, garrovers i figueres, juntament amb els molins de vent.
Actualment, el vessant forma part del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera. La muntanya està coberta per una capa espessa de vegetació arbustiva i es calcula que només comptant les tombes d’època púnica, els hipogeus, n’hi ha unes 3.000. El museu posseeix moltes obres que es poden admirar, encara que destaca la terracota de tradició grega hel·lenística que representa el bust femení de la deessa Tanit, autèntica icona de l’illa.
Jaciment fenici de sa Caleta
Sa Caleta és el nom popular d’un port amb casetes varadors per a petites barques de pesca, situat sobre la costa sud-sud-oest d’Eivissa, entre l’extrem nord-oest de l’àmplia platja des Codolar i el puig des Jondal. A la península de sa Caleta, fenicis procedents, amb tota seguretat, de la península ibèrica, s’hi van instal·lar de forma progressiva, des del segle VIII a. de C. fins a convertir tot l’espai en un gran nucli urbà al llarg del segle VII a. de C.
L’assentament de sa Caleta ofereix avui un dels més suggestius esquemes referent a la tipologia de les cases fenícies occidentals arcaiques que, ara com ara, es coneixen. Es tracta d’un sistema de juxtaposició d’elements, segons necessitats, i sense atendre a una planta prefixada; sense ordre, com si l’espai s’hagués repartit entre els colonitzadors.
Com a elements comunals cal destacar els grans forns, probablement per coure pa, i molins de pedra sorrenca, pot ser que per moldre el gra. Apareix la ceràmica modelada amb torn en diferents formes, com a àmfores, gerres i gerros, plats, lluernes, al costat d’altres utensilis de bronze per cuinar. També es localitzen altres elements com hams de bronze, prova de les activitats pesqueres, i peces de teler, testimoniatge de l’elaboració de teixits.
És sens dubte la metal•lúrgia l’activitat que ocupa el lloc més rellevant dins de les activitats econòmiques dels fenicis de sa Caleta. Restes de mineral de galena argentífera han estat trobats, que es fonia en el propi poblat per obtenir plom, encara que també hi ha indicis de la seua transformació per a l’extracció de plata. També s’ha constatat la metal·lúrgia del ferro, que era tractat en forns específics. El mineral, sobretot la galena, és probable que fos obtingut pels propis fenicis en el llevant peninsular i les costes catalanes, on ho intercanviaven per productes com a vi, oli i uns altres. Un dels elements de l’economia dels fenicis era l’explotació de sal. El poblat està molt proper a les importants salines naturals d’Eivissa.
Sobre l’any 600 a. de C. van abandonar sa Caleta de manera definitiva i es van instal·lar a la badia d’Eivissa, on van fundar la ciutat d’Eivissa, un lloc que responia millor a les expectatives d’organització i creixement.
La declaració de Patrimoni Mundial de sa Caleta reflecteix la gran importància del poblat com a predecessor de la ciutat actual i el seu gran significat històric. Amb l’establiment de sa Caleta, les Pitiüses van entrar en la història i en la modernitat. Els fenicis van portar a les illes conceptes nous i desconeguts, com la urbanística, la ceràmica a torn, la metal·lúrgia del ferro o l’escriptura, entre d’altres.